Diuen alguns estudis que Banyoles és una de les ciutats amb més qualitat de vida de Catalunya, però no ens calia cap enquesta per confirmar que la nostra ciutat és un bon lloc per estar-s’hi. De fet, fa 80.000 anys que això és així, com ho demostra la resta arqueològica més antiga que s’hi ha trobat, la famosa mandíbula de Banyoles. Els següents que ho van tenir clar van ser els agricultors i ramaders que es van assentar a la Draga, vora l’Estany, fa uns set mil anys, durant el Neolític. Allà ens van deixar nombrosos vestigis que ens permeten viatjar en el temps i imaginar com es vivia en aquell terreny pantanós format per l’Estany de Banyoles i els estanyols que l’envolten.

És poc probable que aquells primers habitants fossin conscients que residien en un lloc excepcional, i és que el singular orgull de ser de Banyoles encara trigaria temps a sorgir. Fins al segle IX no es van construir els fonaments de la Banyoles actual: el monestir de Sant Esteve i els recs, obra d’una comunitat de monjos benedictins que s’hi van establir atrets per l’Estany. Aquells recs van donar lloc a la singularitat de la trama urbana de Banyoles i en van marcar el caràcter, amb molins, horts i indústries que se’n beneficiaven. La ciutat va anar creixent al voltant del monestir i dins del recinte emmurallat, enllestit al segle XV, del qual encara avui en podem veure un tram amb reminiscències gòtiques. Plaça Major porticada i carrerons van formar un nucli compacte travessat per recs i ramals.

Amb un tret identitari natural tan potent com l’Estany i un traçat urbà tan particular, quan vam començar els banyolins a ser conscients de la nostra singularitat? Avui dia Banyoles és una ciutat inquieta i activa on es percep clarament un orgull de ciutat altament inusual, l’orgull de ser de Banyoles. Com diu Jaume Farriol a Banyoles vora el llac, “Tothom es creu que el seu és el millor poble del món. Els de Banyoles també ens ho pensem, naturalment. Però en aquest cas hi ha una diferència ben remarcable: Banyoles és el millor poble del món”.

Banyoles no és costa ni muntanya; no vol ser com Girona, la capital; no enveja els atractius de les comarques veïnes. A Banyoles sabem que tenim la joia de la corona, l’Estany, però també sabem que els nostres encants van molt més enllà d’aquest pol d’atracció que s’omple d’esportistes, passejants, turistes i famílies que hi remen, caminen, corren i neden. Ho corrobora la llarga llista de professionals de l’esport que trien la ciutat per viure-hi, així com els que la visiten per participar en les nombroses proves esportives que hi tenen lloc al llarg de l’any.

La nostra singularitat rau en la combinació d’un espai natural únic i un nucli urbà vibrant de cultura i sense cotxes, farcit de comerços emblemàtics, edificis històrics, horts, recs i rentadors. La nostra singularitat, en definitiva, consisteix en una combinació de paraules particular: de Banyoles, que no només s’aplica a tots aquests aspectes tangibles –les pesqueres de Banyoles, les regates de Banyoles, el mercat de Banyoles, la plaça Major de Banyoles, el xuixo de Banyoles, les botigues de Banyoles, les bicicletes de Banyoles–, sinó també als intangibles –el monstre de Banyoles, la boira de Banyoles, les tradicions de Banyoles o el parlar de Banyoles, entre d’altres.

I de tots els intangibles de Banyoles, n’hi ha un de subjacent que suporta tots els altres. Sí, com diu el tòpic, a Banyoles s’hi respira esport, salut, tranquil·litat i història, però sobretot s’hi respira un talent particular, que de vegades frega l’excentricitat. Talent professional, artístic, artesanal i personal que ha donat lloc a una llista de personalitats en la qual destaquen noms coneguts, però també persones anònimes que contribueixen a dotar Banyoles d’aquest caràcter singular: el caràcter De Banyoles.