Es fa estrany pensar que sota els nostres peus hi circula aigua procedent de l’Alta Garrotxa, a vint quilòmetres de distància, que va desfent les roques calcàries i els guixos que formen el subsol en un viatge que pot durar fins a onze mesos. Fa centenars de milers d’anys que la pressió d’aquesta aigua enfonsa el terreny càrstic per crear coves o dolines, on acaba apareixent un estanyol -o tot un estany!– si hi ha un punt de surgència d’aigua (sota l’Estany, se n’han trobat fins a tretze!). Si mirem a terra, també podrem veure-hi una altra mostra d’aquestes roques calcàries vives: el travertí, o pedra de Banyoles, format per l’acumulació de capes de calç que va dipositant l’aigua que brolla del sistema càrstic. El travertí és un material dòcil però ferm, que abunda en estat natural vora i dins l’Estany, però també a carrers i edificis de Banyoles.

Proveu de fer aquest exercici: quan camineu pels volts de l'Estany, atureu-vos un moment. Observeu i pareu l'orella. Mireu a terra, entre les plantes. Comptabilitzeu quants insectes, ocells, arbres i olors diferents arribeu a percebre-hi. No us els acabareu. La diversitat animal i vegetal que va lligada a una conca lacustre com la de Banyoles inclou una llarga llista d'espècies: des d'ocells com els ànecs collverds, les polles d'aigua o el blauet fins a mamífers com la llúdriga, rèptils com les serps d'aigua, peixos com anguiles i barbs, més de tres-centes espècies de papallones, o flora com desmais, àlbers, verns, joncs, nenúfars o la cua de cavall.

Les més fotografiades de l’Estany: les pesqueres

Poques fotografies promocionals de Banyoles trobarem on no apareguin aquests pintorescos edificis construïts sobre pilars dins l’aigua de l’Estany. En poc més de cent anys –des del 1818 fins al 1931– es van bastir vora la riba est i sud fins a vint pesqueres, la majoria de les quals són de propietat privada. Edificis d’una sola planta d’estils arquitectònics diversos que van passar d’emmagatzemar material de pesca a convertir-se en zona d’esbarjo per a la burgesia banyolina i els estiuejants de principis del segle XX, atrets també per les noves avingudes arbrades que hi menaven. Més enllà de fotografiar-les des de la distància, se’n poden visitar algunes, com la pesquera que acull l’Oficina de Turisme i la Gimferrer.

Aigua domesticada: recs i rentadors

La domesticació de l’aigua és l’origen de Banyoles, des d’aquells primers monjos que al segle IX van construir els recs artificials per desguassar l’Estany cap al riu Terri, assecar els aiguamolls i aprofitar-ne l’aigua. Els usos han anat variant: agrícola –amb uns horts urbans i periurbans que encara es treballen incansablement–, industrial –molins fariners, drapers, paperers, farga d’aram– i domèstic –aigua de boca, rec, neteja. Precisament, aquest darrer ús va donar lloc a un altre element arquitectònic característic de Banyoles, els rentadors públics i privats, dels quals encara se'n conserven una seixantena al llarg dels recs. Sanejats després d’una etapa d’alta contaminació, els recs discorren ara en part soterrats i en part visibles, canalitzats en travertí, entremig d’hortes i parcs o flanquejant carrers. La ruta del Rec Major permet resseguir-lo des dels Banys Vells, vora l’Estany, fins al Molí de la Farga.

Totes les poblacions tenen un espai de passeig i socialització per excel·lència, però els banyolins no ens hi posem per poc: la nostra passejada bàsica consisteix en un itinerari circular i planer en forma de vuit que envolta la massa d’aigua continental més gran de Catalunya. Això suposa un gran avantatge respecte a la resta del món en termes de salut, socialització i gaudi estètic i natural, perquè durant aquests prop de set quilòmetres, que es poden caminar, córrer o fer en bicicleta, les ocasions per confraternitzar, observar el paisatge, la fauna i la flora, o simplement badar amb els canvis de color de l’Estany, es multipliquen. Per als qui en volen més, el recorregut es pot allargar amb aturades als estanyols, les fonts, els miradors o l’església romànica de Santa Maria de Porqueres, entre d’altres.

Què hi hem de fer, sinó banyar-nos-hi?

Una massa tan gran d’aigua desperta un desig irrefrenable de capbussar-s’hi. Però alerta! El bany es restringeix a tres punts, tots tres situats a la banda est de l’Estany: la Caseta de Fusta, d’accés públic i gratuït, dotada de servei de socorrista; els Banys Vells, un espai de bar i terrassa que inclou la possibilitat d’accedir a l’aigua, i el Club Natació Banyoles, una instal·lació esportiva amb entrada de pagament per a no socis. Si el que voleu és travessar l’Estany nedant, podeu participar a la Travessia de l’Estany, en la qual cada setembre centenars de nedadors recorren els 2.115 m de llargada de l’Estany. Amb guanyadors tan il·lustres com Mireia Belmonte, aquesta competició va celebrar l'any 2018 el setanta-cinquè aniversari, amb fins a 2.700 inscrits.