Els recs de Banyoles són una infraestructura singular de la ciutat. Es tracta d’una xarxa de petits canals, construïts pels monjos del monestir de Sant Esteve a partir del s. IX, que condueixen l’aigua provinent de l’Estany fins el centre de la ciutat.

La xarxa de recs està formada per sis canals principals que surten de la vora de l’estany i segueixen en direcció sud fins al riu Terri. Els canals estan construïts amb pedra i argamassa i excavats al subsòl de travertí.

Els seus noms actualment  son els següents: Rec de Ca n’Hort, d’en Teixidor, de la Figuera d’en Xo, Major, dels Xucladors i Guèmol. D’aquests,  només els cinc primers entren dins la ciutat de Banyoles, on es bifurquen en diversos brancals i conformen una xarxa de trenta-tres quilòmetres de longitud total.

Tot seguint el pas de l’aigua a través dels recs,  amb aquesta ruta ens endinsarem al Barri Vell de la ciutat on descobrirem la importància de l’aigua en l’economia i la vida dels banyolins i banyolines.

 Els recs van ser construïts amb un doble objectiu, assecar els aiguamolls de la zona per utilitzar els terrenys com a camps de conreu i  alhora utilitzar els recs per regar. I al llarg de la història de la ciutat, han tingut diversos usos.  Els primers recs que es van construir van ser el de Teixidor i Ca n’Hort. A mitjans del segle XIII es van afegir els rec de la Figuera d’en Xo i el Major. Els més moderns son els de Xucladors i el de Guèmol. El nom dels recs ha anat canviant al llarg de la història,  per exemple  els de Teixidor i el de Ca n’Hort es deien “De palaus” i “Dos recs”.

En les segles posteriors a la seva construcció van tenir ús domèstic, agrícola,  artesà i industrial i  es van construir molins, tints, adoberies, i diverses fàbriques que aprofitaven la força de l’aigua. Passejant pel rec Major encara es poden veure rentadors, passeres i rastres de bagants i cadiretes, les comportes que servien per regar. Una construcció que crida l’atenció per la seva estructura és el límit,  un antic regulador del cabal de l’aigua del Rec Major. Es tracta d’una construcció amb cos piramidal i amb la base foradada de forma rectangular. Les parets inferiors i superiors del forat defineixen els nivells mínim i màxim del cabal de l’aigua.

Els recs, i de fet totes les aigües de l’estany  van ser propietat del monestir de Sant Esteve des de la seva construcció fins al 1685 en que es signà la Concòrdia de les Aigües de l’Estany. En aquest document el monestir va cedir la propietat de les aigües i dels recs a l’Ajuntament de Banyoles, fet que encara es manté.